Soc la Carolina Fà
acompanyant de dol, mort, i vida
Les meves pròpies vivències amb la mort de persones molt estimades em van empènyer a acompanyar, des del cor, altres persones que estan travessant aquestes situacions a la seva vida.
SOBRE MI
Probablement, aquest apartat podria ser més seriós, tenir un punt més professional, parlar-te de la meva trajectòria de dues dècades d’acompanyament voluntari o de la meva formació com acompanyant en dol.
Però, per a mi, el més important és que coneguis la meva proximitat, la meva autenticitat i, especialment, el recorregut que m’ha portat fins aquí.
De petita recordo que la meva vida era de coloraines
I no perquè tot hagi estat fàcil. Vaig tenir un naixement complicat, amb quatre voltes de cordó umbilical al voltant del coll que m’impedien sortir. Literalment, el metge em va salvar la vida, en agafar-me del braç i aconseguir que naixés viva.
Que poc sabia jo en aquell moment que ja estava rebent la lliçó més gran i meravellosa que podia rebre: la vida i la mort es donen la mà. El mateix cordó que em va donar la vida és el mateix que, sense voler, gairebé em provoca la mort. La mateixa vida que se’ns regala és la mateixa que se’ns apaga. I és que des del moment que hi ha vida, hi ha mort.
Recordo passar els meus primers cinc anys de vida anant a rehabilitació diàriament, per treballar la mobilitat d’aquest braç. Va ser una experiència primerenca en la qual ja vaig tenir contacte directe amb la mort i la malaltia, també a través de les vivències dels meus companys i companyes de rehabilitació.
Vaig créixer en un entorn familiar i escolar molt amorós, ple de sensibilitat, creativitat, i amb grans valors; pel que m’he sentit molt lliure per estudiar, treballar, viure, i practicar tot allò que he sentit.
Però no hi hauria hagut coloraines sense la gamma de grisos i negres, presentant-se, de nou, de la mà de la malaltia i de la mort. En complir els 6 anys, la meva germana petita de 2 va començar un procés de càncer, que ens va acompanyar en l’àmbit familiar durant cinc anys, fins a la seva recuperació.
I el mateix pinzell fosc va pintar, més recentment, la mort del meu pare per un càncer en el cervell, la qual cosa em va permetre acompanyar-lo fins al seu últim alè. Pel camí va pintar morts per accidents; morts sobtades de les quals consideres que encara no toquen, va pintar malalties degeneratives, morts per les mateixes malalties, i morts per envelliment. Cadascuna d’elles va deixar una profunda petjada en mi.
Vaig viure tantes morts, que vaig arribar a viure amb por
Por de veure qui seria el següent. Aquestes morts em van fer conèixer el gust de la meva tristesa, el gust de la meva ràbia, de la meva impotència. Vaig sentir per primera vegada el buit; aquest forat negre que no et deixa respirar, vaig sentir el que era perdre la meva identitat que marxava darrere algú de vital importància per a mi. Vaig sentir desesperació, vaig saber què era trobar a faltar algú i enfrontar-me al temut mai més.
Sense adonar-me’n, la mort també em va convidar a una gran revolució interior. La mort, amb la seva gamma de grisos i negres, va ser el que em va ensenyar a connectar amb la vida i a veure-la com un llenç de colors. D’aquesta manera, la meva vida va començar a girar al voltant de la mort i de l’ajuda a les altres persones.
Així, fa vint anys, vaig començar a exercir diferents voluntariats; des de nens malalts de càncer a l’Hospital Vall d’Hebron, a Pallassos sense Fronteres, passant pels Amics de la Gent Gran, Amnistia Internacional, i protectores.
La meva vida va avançar al ritme del que em dictava el meu cor, tant a nivell personal com professional. Fins que va arribar la gran mort.
El 14 de setembre de 2011 va morir la meva parella. Jo tenia 34 anys. Ell, 41.
Vaig començar, sense jo saber-ho, el gran procés de dol. Al cap de 15 dies de la seva mort, desesperada i trencada pel dolor, plorant a cada hora, sentint-me perduda i buida, envaïda per una sensació de tornar-me boja, vaig buscar informació sobre el dol a Internet.
Era una tarda que estava sola a la feina i les temptacions d’anar-me’n definitivament eren grans… Però vaig trobar una gran associació, l’Associació Aves, i els vaig escriure. A les 24 h vaig rebre una trucada que em donava cita immediatament.
Hi vaig anar, em vaig desfogar, i una setmana després estava en un grup de dol.
Jo en un grup de dol?
De debò?
No m’ho podia creure.
Encara no entenia què havia passat, ni per què era allí.
Va ser un any molt dur i dolorós
Em vaig rendir a les meves emocions per així viure el meu dol: si havia de plorar, plorava. Si no volia sortir, no sortia. Si volia anar-me’n al llit a les 7 de la tarda, així ho feia.
Vaig passar nits sense dormir, vaig tenir por a causa dels meus forts desitjos d’anar amb ell, vaig sentir molta ràbia per no poder tenir aquella vida somniada al seu costat, ràbia i impotència per no poder tornar a veure’l mai més, aquest mai més que també em matava a base de tristesa.
Sentia una tristesa profunda en mirar les nostres fotos, escoltar la seva música, veure la seva roba, una tristesa en veure que ell, el seu món, el nostre món, havia desaparegut per sempre.
Em sentia molt sola i que amb prou feines ningú m’entenia excepte els meus companys i companyes de grup. I em sentia petita davant la vida, una vida que ja no tenia sentit, que ja no sentia que fos per mi. Una vida que la sentia gran sense ell i que vaig arribar a odiar.
Encara que alguna cosa en el meu interior em deia: com pots odiar la vida que també t’ha fet conèixer aquesta meravellosa persona?
El procés va ser lent. Dia rere dia, minut a minut, segon a segon –perquè la mort t’arrasa cada segon del teu temps i tot gira al seu voltant- fins que va arribar l’acceptació de la seva mort.
Va ser un misteriós clic, dolorós però amorós, i un bàlsam alhora. A partir d’aquí, vaig sentir que havia de tornar a aprendre a caminar.
Mai m’hauria imaginat poder somriure de nou, tornar a sentir il·lusió, tornar a sentir les ganes d’experimentar, de viatjar, d’iniciar projectes, en definitiva; mai m’hauria imaginat enamorar-me de la vida de nou.
Amb l’ajuda del grup vaig anar coneixent i acceptant a la nova Carolina
Una nova Carolina que fins i tot es va formar en la mateixa Associació Aves titulant-se en Acompanyament al dol, en Acompanyament als malalts terminals i als seus familiars, en Pedagogia de la mort i el dol en el context educatiu, i posteriorment a l’Institut de Psicoteràpia Integrativa Relacional a on actualment continua formant-se, per acompanyar a les persones en dol; activitat que realitza des de fa 8 anys
A través d’un acompanyament de cor a cor, mitjançant sessions individuals o grupals, acompanyo a aquelles persones que han perdut els seus éssers estimats; a través molta escolta, comprensió, reflexió, i exercicis vivencials.
“
Avui em sento enamorada de la vida, i de la mort també.
Carolina Fà
De nou, la mort es va convertir en la meva mestra; per això li dono les gràcies a ell i a ella.
A la mort perquè m’ha ensenyat el més valuós: viure.
I a ell perquè si no hagués marxat, mai m’hauria llençat per aquest camí d’acompanyament a les persones en dol.
Des d’aquí puc acompanyar el procés de dol i normalitzar la gamma de grisos i negres.
Puc ensenyar a conviure amb aquestes tristes i dures emocions. Ensenyar a acceptar-les, abraçar-les.
Travessar aquest dolor tan humà, tan amorós en el fons i apreciar la bellesa del plor per a després aprendre a viure amb les persones que han marxat.
Aprendre a sentir que estan en nosaltres, que les fem viure cada vegada que les anomenem, que les recordem. Que estan en els nostres gestos, en les nostres accions i que són font d’inspiració.
Prendre la seva força, la nostra, i la que ens ha donat la seva mort, per pintar la nostra nova obra de coloraines.
I estimar, agrair i aprofitar aquesta única oportunitat de vida, a consciència i segons sentim, fins que arribi el nostre moment.
Si necessites desfogar-te, expressar-te, dir el que sents… parlem
Et convido a una primera trucada gratuïta, on podràs explicar-me què et porta aquí, què ha passat, i jo t’escoltaré sense jutjar-te.
T’explicaré com podem continuar i, si ho desitges, iniciarem el procés d’acompanyament grupal o individual.