Fa temps que sé de què parlar en aquest primer article d’aquest sub projecte: La Vida del Dol. Fill del gran projecte Karanta –el meu creixement i transformació al llarg de la meva vida i, sobretot, a partir del dol més profund que mai no he viscut. Se m’han acudit temes, molts, però alguna cosa m’ha impedit començar a escriure sobre ells. Connecto amb la fredor d’un article conseller o suggerent, topo amb la resistència per no voler caure en què cal fer o s’espera que faci. No sé com ha de ser un article, o sí, i no sé quin tipus d’article és adient escriure quan obres les portes de la web que has estat gestant poquet a poquet durant any i escaig al món, o sí. Però ara, ara tot això m’és igual. M’és igual quan parlo de vida, quan parlo de veritat, quan parlo dels meus sentiments i vivències. M’és igual quan sé que aquesta web no hagués estat possible sense tantíssimes persones. Per això, fa temps que sé de què parlar en aquest primer article d’aquest sub projecte: La Vida del Dol.
El primer que sento quan penso en aquest projecte i el primer que tinc ganes d’escriure i de compartir és un infinit GRÀCIES. Un gràcies amb nom de moltes persones, de títols de cançons i pel·lícules, de llibres, de pobles, de bars i restaurants, d’adreces on m’he deixat caure; noms que també han estat els pilars d’aquest projecte i que necessito agrair-los públicament la seva existència.
Començaré donant les gràcies als meus pares. Sense ells, jo no sabria què és la vida ni hagués tingut mai l’oportunitat d’experimentar-la i, per tant, de viure el que em va passar aquell 14 de setembre de 2011. Els vull agrair el seu suport. A tu, ma, que em vas acollir dues setmanes a casa teva quan era incapaç de tornar a la meva. Gràcies pels sucs de taronja cada matí, gràcies per picar la porta prudentment, gràcies per no parlar-me de res més, gràcies per cada tarda seure al llit amb mi mentre plorava sense consol i expressava tanta desesperació havent perdut totes les ganes de viure. Gràcies per aguantar els meus plors i crits, gràcies per acompanyar-me a tantíssims llocs significatius pels dos, gràcies per deixar-me fer i ser segons sentia en aquell moment. Gràcies per la paciència i l’amor, gràcies de tot cor. Gràcies a tu, pa, per adaptar-te a quedar on jo necessitava; a la granja on havia esmorzat amb ell tants matins abans d’anar a treballar. Gràcies per venir i escoltar-me, gràcies per sostenir el meu plor, i infinites gràcies per la carta que vas portar de la mà de les teves ganes de veure’m i de les de fer-me saber que estaves al meu costat, una carta on em va emocionar que hi escrivissis, poc a poc tornaràs i, mentre no ho facis, el teu pare esperarà i estarà al teu costat amb tot allò que necessitis. Saps que encara la conservo i que la conservaré per sempre més dins del meu cor, aquell paper finet escrit amb la teva lletra intensa i geomètrica, amb totes les teves altres cartes.
Vull agrair-te a tu, Ari, la meva peque, tot el que vas fer aquell any; tot el suport que em vas regalar, les teves trucades o missatges a diari (!!) per enviar-me una abraçada, preguntar-me un com estàs, enviar-me una frase o una cançó. Gràcies per emocionar-te i plorar amb mi, i gràcies per preguntar tantes coses i voler riure de tantes altres. Gràcies per venir a casa a mirar alguna pel.lícula i quedar-te a dormir, gràcies per tanta complicitat cercant aquella fraternitat que sempre havíem compartit i que en aquells moments jo em veia incapaç de mantenir; gràcies per haver aguantat la flama quan jo no podia. Gràcies per enviar-me connexions amb la vida i per enviar, en el fons, la teva persona que em recordava que tu hi eres, que tot valia la pena, i que m’esperaves. Gràcies perquè tu, juntament amb el pare i la mare, però tu especialment, eres la joia que feia que em frenés quan se’m passava pel cap una decisió final irreversible. I gràcies per haver volgut participar en aquest projecte a través del teu art; el logo AFà. Igual com regalant-me, un cop més, la teva confiança i empenta.
Gràcies als 3 per deixar que us compartís tot el que havia viscut amb ell, ensenyant-vos llocs màgics per a nosaltres. Gràcies per readaptar els reis, els sants i els aniversaris, per respectar que jo fes el que sentia. Gràcies per haver volgut llegir-vos el primer llibre de dol que vaig tenir a les meves mans a fi d’entendre’m i per haver volgut assistir a una xerrada sobre l’entorn d’una persona en dol a l’associació on vaig anar, sempre amb la finalitat de respectar-me i entendre pel que estava passant i poder ajudar-me realment com necessitava. I gràcies per voler escoltar mil vegades si calia la mateixa història, la mateixa anècdota, i llegir i rellegir els mateixos whats…
Gràcies a tu, Judit, per convertir-te, sense tu saber-ho, en el gran pilar, en aquella persona que m’escoltava durant hores, hores seguides escoltant i acollint-me entre llàgrimes, emoció, i dolor, i tantes altres de riure entre records. Gràcies per acollir-me aquella primera nit, per permetre que no pogués dormir, per fer-me esmorzar aquells cereals amb plàtan impossibles d’empassar en el meu estat com a condició per acompanyar-me allà on va acabar tot. Gràcies per llegir cadascun dels correus que van inundar la teva safata d’entrada durant un any i escaig, gràcies per les trobades i gràcies per tantes paraules callades d’aquell any: sóc conscient que em vaig perdre la teva vida d’aquell 2011-2012. Mai no agrairé prou el teu suport incondicional passejant, o entre tès, xocolates, a casa, a Cala Morisca, al Verdi, a Montjuïc, sempre a llocs que jo decidia, sempre a llocs on jo havia anat amb ell; tants llocs i moments per necessitar evocar i rememorar, i tants llocs i bogeries fetes en nom d’ell. Gràcies per permetre que no volgués festes de cap tipus, i gràcies per passat 2 anys voler celebrar la vida amb mi tornant a viatjar fent que Croàcia i les seves illes es convertissin en un altre homenatge a ell, a la vida, i a la nostra amistat. I gràcies per ara confiar en La Vida del Dol i haver-me regalat la bonica oportunitat d’estrenar-me.
Gràcies a tu, Aure, per haver estat tot un any sencer esperant. Respectant el meu moment. Mirant-me de lluny. A vegades fent-te sentir però respectant que jo no tingués força per a poder contestar. Un any importantíssim i bonic per a tu; l’any del naixement del vostre primer fill. El mateix dia, gairebé a la mateixa hora, Don Gato moria, i en Jaume naixia. Fins i tot en això ens vam sincronitzar, però amb colors tant diferents… –o potser no tant diferents. Com vaig llegir en el vostre casament: a partir d’aquí tu comptaves mesos de vida, i jo mesos de mort. Agraeixo la teva comprensió i respecte cap al fet que em veiés totalment incapaç de pujar a conèixer-lo, perquè senzillament estava desconnectada de tota esplendor de viure. Gràcies per la paciència i per esperar-me. Perquè finalment va arribar el dia de posar cara a aquella personeta, i no va poder ser a cap altre lloc més màgic que a Menorca. L’illa on vaig viure la lluna de mel en majúscules; allà vaig conèixer el vostre fill i vaig comprovar, mirant-nos als ulls, amb la mirada de reüll de Don Gato, que la nostra gran amistat era és i serà per sempre.
Sara, gràcies. Sé que no va ser fàcil entendre el meu aïllament. Comprenc la ràbia de qui de cop perd una amiga. Però m’era impossible. Corria el risc de perdre’t a tu i a tanta gent. Però no podia, i vaig optar per viure el que sentia i necessitava confiant que si me’n sortia, veuria quins sols s’havien quedat, i els que no i que potser caldria recuperar. Gràcies per després estar disposada a parlar-ne tant, a preguntar-me i a compartir impressions i vivències. Gràcies per ser un dels sols que vaig trobar un cop passada la tempesta, posant-m’ho fàcil i fent que no em calgués recuperar-te, perquè mai no havies marxat.
Marta, gràcies per també haver entès la meva pausa. No hagués volgut mai recuperar els nostres Buenas Migas per a compartir aquesta notícia, possiblement Els Jardinets van ser testimoni de la trobada més trista entre nosaltres, però tan necessària per a tornar a encaminar la nostra relació. Gràcies per respectar el meu ritme.
A vosaltres, els Guions i Comes. Què dir-vos? Sé que vau ser testimonis de la meva esbojarrada alegria per aquest tros d’home… ja des de l’inici, quan vaig conèixer-lo: ¿cómo se puede estar enamorada de 2 hombres a la vez y no estar loca? Recordeu? Mil milions de gràcies per respectar el meu moment, per no pressionar-me i fer-me saber de la vostra existència a través de fotos amb missatgets que tot i que em feien topar amb la impotència per a no poder caminar cap a vosaltres, també m’omplien el cor sabent que un cop sortís del túnel, us trobaria. Gràcies a totes i tots, gràcies a cada un/a de vosaltres. Sé que a partir d’allà les coses han canviat, i és que suposo que mai res no es manté igual i cada vivència porta canvis; però em fa immensament feliç comprovar que seguim. Gràcies Mireia, Pilar, Enric, i Jaume.
Padrins; gràcies per, com sempre, haver estat allà, sempre unes passes enrere, però allà. Sempre amb delicadesa, tacte, i discreció, però allà. Sempre sense prémer ni pressionar, sempre amb un correu mensual que em recordava que quan jo volgués, al carrer Mandri tenia una abraçada i unes orelles per escoltar-me, i uns cors per mimar-me. Mai no oblidaré aquell primer te de regalèssia i les coques d’anís del retrobament. Gràcies Montse i Joan.
I també especialment a tu, :PS, quan em vas rebre darrere l’escenari abans i després de sortir a tocar, escoltant atentament el que feia escassos dies m’havia passat; com ho vas acollir, com em vas abraçar, i el que em vas dir. Com sempre, gràcies. No sé per què vaig necessitar venir a dir-t’ho, sense esma per a res, sense força, però alguna cosa em va impulsar a venir, com per alimentar aquesta cosa de mantenir-te al corrent de tot, com a guia/guies que d’alguna manera sempre has/heu estat. Sempre vosaltres, i ara sempre tu. Sempre, discretament, però sempre.
Gràcies Mama Sau&Sílvia per aquella primera trobada a pocs dies de la pèrdua i que encara no sabia ni què m’havia passat ni el camí que em quedava per recórrer. Gràcies Maria per obrir-me les portes de casa teva i compartir les experiències i per haver-hi estat des d’aleshores.
Alienígenas… Què dir de vosaltres? Sense vosaltres cap camí hagués estat possible. Sovint, quan maleïm la pèrdua, diem que tan de bo no ens hagués passat mai. Però al mateix temps, reculem bo i sabent que si no ens hagués passat, mai no ens haguéssim trobat en aquella sala del C/ Còrsega, asseguts en cercle, compartint tanta intensitat de sentiments com sentíem, tantes llàgrimes, tant dolor, tanta ràbia, tanta confusió, tanta por, tanta bogeria, tant buit i, en el fons, tant d’amor cap a les persones que un dia ens van robar el cor i ja l’han ocupat per sempre més. Gràcies Rosa, Carlos, Judit, Mònica, Montse, Laia i Pau. I perquè tot va ser gràcies a ells/es, i ara sempre som dos, gràcies als vostres amors incondicionals Sebas, Rosa, Rubén, Àngel, Jaume, Oriol i Cris. Gràcies perquè vau ser les llumetes que anaven il.luminant el túnel més fosc i profund pel qual mai no he caminat.
Mònica, gràcies especialment a tu per tants dimarts de soparet post grup. Gràcies per deixar que em quedés a dormir a casa teva quan les margarites feien de les seves. Gràcies per tanta complicitat, i a vegades fins i tot atacs de riure. Gràcies per poder parlar obertament de tot, a cor obert, amb les ferides sagnants i les llàgrimes roent. Gràcies per tanta fotografia, teatre, lectures, i correus, gràcies per sempre respectar el ritme de cadascuna, gràcies pels oferiments per voltar pel món, i gràcies per seguir compartint vida de tot tipus més enllà del dol. Gràcies per descobrir-me més l’Àngel i la teva persona. I gràcies per haver estat la millor fotògrafa que podia tenir aquesta web i per haver confiat sempre en mi perquè seguís per aquest camí.
Aves. La meva salvació. Com pot ser que una associació que no sabia que existís acabés essent el que em va salvar la vida? Gràcies per la vostra existència i labor; una labor primordial per a caminar per la vida, per acompanyar a tantíssimes persones a transitar un dels moments més dolorosos i per ajudar a comprendre com la mort forma part d’aquesta. I gràcies per haver dissenyat una de les millors formacions que he cursat mai i haver-me donat l’oportunitat, ja fa 8 anys, de facilitar grups de dol com a voluntària. Tot el que sé, i aquest sentir tan especial, sempre portarà el vostre segell. Gràcies especials a la Montserrat per haver facilitat el primer grup; per acollir i recollir, per l’escolta, la presència, l’amor, les estrebades i riures còmplices, per les ganes de conèixer, i permetre que buidés tot allò que semblava que no es podia dir ni escoltar a cap altre lloc, per deixar que entrés dins la mort, dins el dol. Gràcies a tu, Roser, pel segon grup i el teu dinamisme, creativitat, profunditat i ajudar a què se’m tornés a eixamplar el cor per tornar a donar la mà a la vida.
Gracias a vosotros, padres y hermana de la criatura, gracias por tantos sábados de comidas en vuestra casa que empezaban a las 10:30h con un desayuno en La Esquinica, una visita al cementerio, y terminaban a la 1 de la madrugada, gracias por recogerme, acogerme, respetarme, y valorarme. Gracias por haberme hecho sentir una más de la familia, gracias por tanta generosidad y confianza. Gracias por tanto cariño y amor. Gracias por tantas lágrimas, abrazos, y por tantas risas. Gracias por seguir compartiéndonos todos 10 años después: gracias por los suizos contigo mami suegri, gracias por las comidas y cenas a dúo ami-cuñi-hermani, gracias por la etapa de un día con los pollos Jan y Nil, y gracias por compartir todos juntos la pollastrada en nuestra casa, en familia. Gracias porque, sin vosotros saberlo, fuisteis mi gran motor aquél año. Gracias Fuensanta, José, Encarna, Ricard, Jan y Nil.
Pollo, Shani… ¿Qué decirte? Gracias, gracias por tantos mensajes, gracias por tantos abrazos, gracias por tantas cenas de pizza libanesa con té a la menta, gracias por tantos paseos, gracias por tantas tardes y noches sentados en el suelo, apoyando nuestro dolor en la torre del reloj en Rius i Taulet, refugiándonos en la plaza que tantas veces había sido escenario de risas y locuras, de tiburones, de catanias, de despeinarnos, bromas, de conversaciones familiares, serias, de dudas y ayudas, de complicidad, y de nacimiento de algo especial que compartimos los 3 tantas veces… Gracias por venir a casa, por venir a casa mi madre, y gracias por tantas charlas en el parking. Gracias por recoger mis trozos con mucho cariño y amor, y gracias por dejar que recogiera los tuyos. Pulpo&Pollo y Don Gato&Ratolí para siempre.
Charles. Y a ti, a tu… Un inmenso gracias por tanto amor infinito. Gracias por respetar este otro amor lunar, por respetar el sitio de Don Gato, gràcies per haver-me preguntat tant, por haberme querido escuchar y seguir escuchando tantas anécdotas y recuerdos, gràcies per fer-li un lloc també al teu cor, gracias por alguna vez haberme acompañado al cementerio, gracias por haberte abierto a su familia, gracias por permitir que creciéramos y sencillamente convivamos todos juntos. Mai vaig pensar que em tornaria a enamorar, no entrava en els meus plans per a res, ni tan sols ho volia… Yo, ¡que quería convertirme en la novia cadáver para que Ratolí&Don Gato siguieran juntos para siempre! Però la vida i l’amor m’han fet veure que el cor és infinit i que pots estimar a tantes persones com per les que sentis, y tú fuiste alguien que me fue cautivando poco a poco y que te ganaste mi corazón y mi amor. A dia d’avui puc dir que gràcies a ell també em vaig enamorar de tu, y que cómo me gustaría que os conocierais, ¡mis dos géminis! Gracias; gracias por respetarme, por quererme, y por enseñarme que hay tantas maneras de amar como personas en el mundo y que el enamoramiento no se va con nadie, sino que reside en todo corazón que late. I el meu, ara batega per tanta vida i per tu. Gracias por ser, por estar, y también por haberme apoyado y haberme permitido tanto para que pudiera desarrollar este proyecto.
Y gracias a todo su mundo: fotógrafa, danzarina, brujilla, los 2 artistas,… cada encuentro con vosotros era y es como estar con él. Gracias por tantas conversaciones, por compartir tantos recuerdos y vivencias, anécdotas, gracias por ayudarme y darme la mano, gracias por respetar, y gracias por hacer que no se haya convertido en un tabú. Gracias por haber aceptado ser otra de sus herencias para mí y para vernos, mutuamente, más allá de quien nos unió, también como personas compañeras que ahora compartimos tantísima vida y que ocupáis un sitio muy especial en mi corazón. Fotógrafa, gracias por haberme invitado en aquél primer cumpleaños en el que nos fusionamos bajo nuestra luna, siempre de su mano y bajo su mirada, gracias por aquella noche de baile alocado los cuatro, y gracias por haber estado ahí aun con lo difícil que era, y para escucharme y estar de tus mil maneras y por abrirme las puertas de tu corazón y haber abierto las mías. Y un gracias, sin duda, por la confianza en mí y en este proyecto. Gracias, Anaís. Danzarina, gracias por tanta pasión en todo; gracias por cómo hemos podido y podemos hablar de él, por las risas, por tu arte, por abrirme las puertas de tu casa y de tu mundo para que él pudiera participar a través mío y para que yo pudiera seguir sintiéndole a través tuyo, gracias por la oportunidad de conocernos y profundizarnos más desde nuestras dos locuras. Gracias, Silvia. Y Brujilla, gràcies per aquell primer any acollir-me sovint al C/ Gomis, pels sopars improvisats, per la Layna, el Nuk, per tantes converses, dubtes, i trifulgues existencials arrel del succeït, gràcies per sempre parlar d’ell i obrir-me les portes de Bellver. Gràcies, Glòria. Fuisteis el colchón necesario que me permitía seguir comprobando que él y su mundo había existido y ahora un gran legado.
I a tu, i a tu, i a tu, i a tantes persones que heu format i formeu part de la meva vida, des de les més properes a les més llunyanes. Sou moltes les persones que ja fos a través d’un ànims, una paraula, un sóc aquí també, una cançó, d’una clicada a una foto, heu marcat el camí de sortida. Gràcies família holandesa, Marta&Montse, Jorgina, Christian, Hannibal, Susana, Ivana, Glòria C., companys i companyes laborals d’altres èpoques, gràcies a la complicitat italiana i siciliana, companys/es de pis, amistats familiars i dels pares que també hi heu estat i totes aquelles persones que potser no ens veiem sovint però que us heu deixat sentir. Gràcies a totes les persones que ja no hi éreu però que d’una manera o altra m’empenyíeu a seguir, perquè allà on sigueu, seguiu amb mi i en mi. A totes les persones que sense saber-ho em vàreu ajudar indirectament, algunes amb rostre però sense nom, i d’altres amb nom però sense rostre: o amb un somriure a la feina, o amb un silenci, no preguntant-me, o fent humor a les vostres xarxes socials.
Gràcies Sitges, Gràcia, Menorca, Bellver, Cadaqués, Sant Andreu, Collserola, Rius i Taulet, Sol, Jardinets, Verdi, Poblenou, Bogatell, Gòtic, Raval, Zapato Rojo, Trafalgar, Montjuïc, Cotlliure, Empordà, Hospitalet, gràcies Adela Torras, Aurora Calvo, Teresa Vizan, Elisabeth Kübler-Ross, Anji Carmelo, Alba Payàs, gràcies Pequeñas Vidas Sin Importancia, A single man, The Artist, gràcies Norah Jones, Loreena McKennitt, Joanna Newsom, Buika, Adele, tanta música italiana, Look at me, el bloc, La Nena, Splash, Kibuka, Hotel Alma, Hotel Mandarin, i tants altres locals, galeries i una infinitat d’autores, d’autors, de pel.licules, llibres, cançons, grups, bars, restaurants, hotels, i tants i tants i tants punts idíl.lics de tot tipus testimonis d’una màgica complicitat i anys després d’amor, per després passar a ser refugis de dolor, i que ara són bonics records que sempre em conviden a viatjar en el temps i em brinden l’oportunitat de seguir creant més vida.
Y gracias a ti, Don Gato, por tanto amor y aprendizaje, por tanta pasión por la vida, por tanta muerte, y por tatuarme la frase: hay que hacer locuras pero no tonterías. ¡Y aquí va otra de mis locuras! Gracias, Don Gato, sin ti este proyecto no habría nacido.
I a partir d’aquí… ja només em queda donar les gràcies a la gran creadora de la web, Jennifer Arias, per haver volgut posar tota la seva atenció i sobretot ànima en una web tan delicada com aquesta i haver sabut captar a la perfecció el que volia transmetre a través de les meves paraules, el logo, i la fotografia per il.lustrar-ho amb aquest exquisit i sensible disseny i muntatge. Gràcies per haver-me permès jugar i convertir la web no tant en una feina sinó en una vivència. Tens ànima, i ho vius. I gràcies Flor Calveiro per la teva mà organitzativa i talladora per fer fàcil el que a mi al final em semblava un laberint sense sortida, per convertir en un bonsai de paraules el que era una planta enfiladissa.
I, amb el cor a les mans, a totes aquelles persones que heu permès i que permeteu que us acompanyi en els vostres processos; gràcies per la confiança i perquè m’heu ensenyat i m’ensenyeu molt, sempre, i m’obriu el cor segon a segon.
